Harry potter

M’agrada Harry Potter, i de tant en tant m’agrada rellegir els llibres.

Rellegint-los ara, em sorgeixen dubtes, que potser algun dia llegiré la resposta en algun dels milions de sites on es discuteix dels llibres.

De moment, les escric aqui:

  1. Per què mai van anar els pares de Hermione a buscar a Harry abans de dur a la seva filla amb els Weasley’s? Els oncles de Harry haguessin vist amb “bon ulls” que uns dentistes muggles l’anessin a buscar, i no haguessin hagut de recórrer a sistemes tan anti-muggles.
  2. A HP & the goblet of fire, si el goblet estava a 3-4 metres de la linia d’edat, a ningú se li va ocórrer intentar fer bàsquet?
  3. A HP HBPrince es comenta que si un menor fa màgia a prop d’un mag adult, el Ministeri no te forma de saber qui ha fet la màgia. Però al principi del HP DHallows, es parla del “Trace”. Bug!!! 😀
Harry potter

preparant el viatge de l’estiu

És un tant d’hora per preparar aquest viatge, i més quan encara no sabem dates ni res. Però tenint un nen de 4 anys, que farà 5 al setembre, crec que sí cal preparar bé on anem.

No és clar, perquè potser ens desdiem abans d’anar-hi, però estem creant tradició: Anar a Islandia un cop cada 10 anys.
Amb ma mare vaig anar a Islandia al 1996. Hi vaig tornar al 2006 amb la meva parella. I ara toca, 10 anys després, tornar-hi a anar, aquest cop, sent família.

El primer viatge em va fascinar, i quan deu anys després vam tenir l’oportunitat d’anar-hi, no vaig poder no fer-ho. Aquest cop, sense guia que sabés on anavem i amb la por al cos per si ens perdiem, també em va encantar. D’aquest segon viatge em saben greu dues coses (allò que diuen que no te’n penediras del que has fet sino d’allò que no has fet!): i. no portar al Xavi a banyar-nos a una piscina natural (o municipal) d’aigua termal i ii. que per por a no perdre’ns anava amb el turbo posat i no vam gaudir tant del que aquest país dona: una força, una càrrega d’energia brutal, si et deixes envaïr per la natura. Aquest segon punt també serà complicat amb un nano de 4 anys…

El proper viatge, que el nen tindrà 14 anys, ja podrem portar un colega i podrem fer més el boig. Aquest cop, la idea és llistar tot allò que creiem que li podrà agradar i mirar si podem fer una ruta maca.
És que el meu fill, hi ha coses que agraden a molts nens que a ell no el motiven massa: anar a veure animals, per exemple. Sí, li mola i tal, però en 1 minut els té vistos. Això d’estar-se contemplant com es mouen, a ell no li va massa.
Per això volem preparar ara el viatge a veure si surt alguna cosa maca.

De moment, i veient diverses webs i blogs sobre viatges amb “toddlers”, l’opinió és molt favorable.

Aquí un recull de webs, que repassaré amb un planol i una llista davant per poder anar marcant coses:
http://www.islandia24.com/2015/02/visitando-islandia-con-ninos.html
http://blogdeviajesdepumuki.blogspot.com.es/2012/10/vuelta-islandia-en-autocaravana-con.html
http://familiasenruta.com
http://www.ocholeguas.com/bitacoras/viajesconmowgli/2013/08/20/islandia-con-ninos.html

més links:

– Relatos de Ameseros Viajeros, Como sobrevivir en Islandia #postamigo
– Crónicas de una Cosmopolilla, Fundido a Blanco en Islandia #postamigo
– Mas sobre Islandia en el Busca Blogs de Viajes en Islandia

http://stuckiniceland.com/

http://www.roughguides.com/destinations/europe/iceland/
secret lagoon a Fludir http://secretlagoon.is/

http://www.we3travel.com o aquest tablero de Pinterest: http://pin.it/3ow8ObH

https://guidetoiceland.is/connect-with-locals

Do’s and Dont’s of an Iceland Road Trip

 

preparant el viatge de l’estiu

Anglès

Tenim molt clar que el petit ha d’aprendre anglès. De moment, sembla que li agrada, i això és importantíssim.

De molt petit, tots els dinuixos que vèiem eren en anglès. Ara ja no. Fa uns mesos que va descobrir que en castellà o català també hi ha dibuixos i clar, els demana  però si veiem algo nou, no li importa que ho posi en anglès, així que així fem.

A l’escola surt de la classe d’anglès d’extraescolar content, i la profe sembla que estigui contenta.

Per la meva part, se que de tant en tant li hauria d’explicar un conte en anglès, o parlar-hi, o jugar en anglès. Actualment només cantem en anglès, perquè no em segueix el rotllo si li parlo en anglès.

Quan vam escollir escola no trilingüe, ens va quedar clar que hauriem de currar-nos l’anglès fora d’horari escolar, i crec que com més normalitzat estigui l’idioma en la vida diaria del nen, millor. Un idioma, si és només d’us acadèmic, no s’aprofita tan be. Per això, ens hem apuntat diverses idees:

  • Au pair anglesa -> que no podem perquè no tenim espai a casa per acollir-la.
  • “Cangur” anglesa amb qui estar dues tardes a la setmana -> Aquí guanyaria també jo, al aprofitar-la per a desoxidar una mica el meu anglès. Una amiga va contractar una noia anglesa per ajudar-la a l’hora bruixa de banyito, sopar i anar a dormir. Ella te dos nens i així també l’ajudava a organitzar-se millor.
  • Una setmana a un entorn anglès, sigui a l’extranger o via casals -> crec que el casal anglès no s’ofereix a l’escola fins a infantil, però podria anar a altres casals (pex kids&us, però penso que potser els altres nens es coneixen i ell quedaria relegat). A l’extranger, vull mirar algun lloc on anar on pugui integrar al nen amb altres nens de la zona.
  • extraescolars d’anglès -> actualment va a les que ofereix l’escola. Ell surt content i crec qur la mestre també ho està. Però una mare de la classe em va preguntar “i estas contenta amb el nivell que te?” O.O Ni m’ho havia plantejat!! Com s’avalua el nivell en una extraescolar on canten i juguen en anglès? Quin tipus de classe hauria de fer per poder veure com millora de nivell? Una manera de veure si millora seria poder comprovar si cada cop entén millor l’idioma o si el parla millor. Jo crec que sí, però amb la pregunta vaig quedar parada: i com se que és prou bona aquesta classe?

 

 

 

 

Anglès

Un 2n fill.

Ultimament els blogs que segueixo al wordpress em contesten preguntes que tot just m’acabo de fer.

Un 2n fill.

A veure, jo era anti-nens. No volia tenir-ne. Fins que de cop, digues-li rellotge biològic, digues-li enveja o remordiment, el meu cos em va començar a avisar que m’estava quedant sense l’oportunitat de viure-ho i amb la meva parella vam decidir deixar que la natura fes (ni ajudant ni evitant). Al cap del temps, va arribar el M, al que estimo amb bojeria.
Des de llavors, ja no soc anti nens, evidentment, però sobretot m’agraden els que ronden l’edat del meu. Nens de 18 mesos, quan el meu els tenia, m’eren molt divertits i els mirava i de certa forma, buscava. Però ara ja no.

El cas és que de cop, el meu cos torna a dir-me coses. Per una banda sento que la decisió sobre un segon fill l’hauriem de prendre ja mateix, que si no serà massa tard per buscar-lo (la meva edat o la del que seria germà gran, son bastant decisives). I per l’altre, sento que és un dol pel que ja no podrà ser.
És raro.

Per una banda, voldria tenir un segon fill. Per altre, em fa mandra extrema començar de nou. El M seria un genial germà gran, segur, tot i que es duguessin 5 anys. Segons com ho penso, crec que cinc anys és massa diferència: ara que el nen comença a tenir edat de fer certes coses, hauriem d’adaptar-les o postposar-les pel petit. I quan el petit ja tingués 3-4 anys, el gran tindria 8-9 i hauriem perdut una etapa ben maca per gaudir-la amb ell solet. El pare estaria encantat, i jo, durant l’embaras del M, vaig trobar-me no de fàbula, sino millor! Van desapareixer tots els mals, i el part va ser bastant bo, però, i si no torna a ser igual?

No se, estic molt dividida i passa el temps i cada cop ho estic més.

Un 2n fill.

Els nens es porten millor quan estan millor

Grandíssima frase.

En el seu dia, em van dir el mateix però sobre el dormir: els nens dormen més quant més be dormen. I va ser cert. A mesura que li respectavem els cicles de dormir, ell dormia millor.

Ara amb 4 anys la frase és superadequada: quan està molt cansat és quan fa més el pallaso i ens busca més les pessigolles. Quan es sent abrumat, també és quan fa més el pallaso i no saps com “frenar-lo”. També li passa quan està molt nerviós.

Aquesta frase es part del taller de la Judith Teixidor ( http://juditteixidorpsicologa.com/ ) sobre la Disciplina Positiva. De moment hem fet una sessió i ja he après coses. M’ha fet veure coses que tenia mal enteses.
Judith, si ho llegeixes i prefereixes que publiqui això en privat, digues-m’ho!

Principis de la Disciplina Positiva.

  1. Relacions Horitzontals –> Adult i Nen han d’estar al mateix pla. I de la mateixa forma que ja no se’ns acut tractar als treballadors (caps o inferiors) com es feia abans, no ho hem de fer amb els nens.
    • Formes Tradicionials: Càstics, amenaces, recompenses, divisio, maltractes, control,…
    • Formes de tractar tenint present el Respecte, la Equitat i la Dignitat: Cooperació, Acceptació de la Diferència, Col·laboració, Empatia, Respecte, Comunicació, Integritat i Ressolució de Problemes. Son Objectius Comuns que s’han d’Afrontar de forma conjunta i col·laborativa i arribar a acords per a vèncer-ls.
  2. Connexió i Creences –> és un cercle virtuós de tres potes que cal mantenir unides: Amor // Integració Social // Capacitat:
    • l’Amor Incondicional fa que el nen es senti Integrat a la familia :: Quan està Integrat, fa tasques i es sent Capaç de fer-les i fer-les bé :: I quan ell es sent Capacitat, sent l’Amor de la familia
    • Al revés també funciona : Per Amor, s’ensenya i es fa créixer al nen, donant-li eines per ser més Capaç i tenir més Capacitats :: Això fa que el nen es senti més integrat socialment i més responsable i senti Amor cap i des de la família.
    • De tota manera, és Important que el nen CREGUI, confii, sapiga, noti, aquestes tres potes de la connexió. Si deixa de Creure, si no es sent Capacitat per estar integrat, pot sentir una falça creença, pot sentir que no estem fent el que hauriem per ell. Llavors, es senti malament i deixi de voler fer coses per nosaltres…
  3. Educació a Llarg Termini –> Hem de tenir un objectiu de futur pels nostres fills. Però bàsicament és sobre Ensenyar amb l’Exemple. Ells faran el que vegin que es fa a casa. Per tant, si volem un lector, hem de llegir; si volem una personeta solidària, ho hem de ser nosaltres,…
  4. Errors :: aprendre que els errors son una OPORTUNITAT de millora. Hem de Reconèixer quan fem errors, Reconciliar-nos (demanar perdó) i Resolució (del que hem fet i com no fer-ho més). Però si ho fem, dons RRR 😀
  5. Animar i Encoratjar. Primer, s’ha d’encoratjar i animar l’esforç, no només el resultat. Però a part d’això, no es poden dir frases de reconeixement de forma constant. Per què? dons perque tot té una mesura òptima, i un nen que creix sentint constantment frases de reconeixement, pot crear aquesta necessitat de sentir-les en un futur i no saber continuar si no se li diu que està fent-ho bé, que està pel bon camí,… En comptes d’utilitzar frases constantment, s’hauria de transmetre el mateix d’una altre forma. Com? Estant amb ells? Estant-hi de debò?
  6. Quadre dels tipus de criança :: Amabilitat vs Fermesa
    1. Poca Amabilitat + Poca Fermesa :: Negligència: és deixar fer als nens i que no t’importi, sense guia i sense res, i si hi ha relació, és de despreci, de molestia,…
    2. Poca Amabilitat + Alta Fermesa :: Criança Autoritaria : moltes regles, seguir un ordre pre-establert i no poder sortir-ne, normalment s’apliquen mètodes de relació tradicional (principi n.1) i es basa molt en la por que es sent quan un es salta la regla.
    3. Alta Amabilitat + Poca Fermesa :: Criança Permisiva : és el nen el que decideix, es deixa fer, hi ha caos, hi ha soroll,…
    4. Alta Amabilitat + Alta Fermesa :: Disciplina Positiva, que es basa en la Conexió amb el nen.

Una pauta molt freqüent en els pares moderns és que passen de ser Permisius a ser Autoritaris i viceversa i tornem a començar, creient que això és la disciplina positiva.

Quan la Judith va explicar això, em vaig veure totalment reflectida: durant tota la vida del nen, he hagut d’explicar-me davant de tots: dels que creien que era permisiva i no marcava clarament els límits (explicant-los que jo creia que sí, que quan era no era no, i que si havia de marxar amb un nen plorant, ho feia), i també davant dels que creien que era molt autoritària (explicant-los que no havia deixat d’explicar-li i explicar-li -elquefos- i que ja no sabia com fer-li entendre i que per això em treia de polleguera i fins i tot, alguna vegada he pensat en dir-li al nen que s’espavilés, al més pur estil “negligent”).

Aquest estiu, li deia al pare que em donava la sensació que ens faltaven eines, que nosaltres passavem de “explicar” a “obligar” i que creia que haviem de trobar altres formes perquè de sempre el petit havia funcionat millor quan explicàvem que quan obligàvem.

Per què em vaig apuntar a aquest curs? perquè notava que no aconseguíem connectar amb el Marcel quan aquest està passota, cansat, fent el pallaso o senzillament jugant a no fer cas. Notava que quan més cridàvem nosaltres, més el divertíem i més lluny estàvem uns de l’altre. Notava que havia d’haver un altre camí connector. Quin? Ni idea. I de cop, veig l’anunci d’aquest taller de Disciplina Positiva.

A veure, abans de tenir al Marcel, no hi crèia amb la criança amb amabilitat. Quan ell va nèixer, em vaig omplir de paciència i amb ella, vam anar fent camí. Realment, tenía una paciència infinita! Una paciència creativa que m’ajudava a trobar solucions, alternatives, al que fós que estigués passant. Però de cop va acabar-se i no m’agrada estar tot el dia enfadada.

Tenim deures fins a la propera sessió:

a. Connectar amb el nen, o de fet, aprendre a que la ment no divagui i estigui allà on ha d’estar i quan hi ha d’estar. Si estem amb el nen, estar 100% amb el nen. Ni mobils, ni whatsapps, ni aparadors ni teles, ni res. Nen i només nen i la seva imaginació.

b. d’entre una llista d’habilitats, aplicar alguna que veiem que no està d’entre les seves… Tinc on escollir >.<  De moment estem fent que ens ajudi a parar taula, i hem de donar-li la tasca de mantenir la bustia sense correu. També haurem de tornar a aplicar el que s’ha de recollir abans de sopar (que ja teniem abans de l’estiu).

Els nens es porten millor quan estan millor

Planificant el curs escolar (i les MEVES extraescolars :D )

Tot ve d’aqui: volem que el nen aprengui anglès. I com que volem que n’aprengui i no que l’estudii, lo ideal (si no s’ha pogut entrar a una escola anglesa), és que comenci de ben petit a jugar i cantar en anglès. Fins ara el idioma li fa gràcia i algo entén.

Bé, el vam apuntar a anglès d’extraescolars, però ens sabia raro apuntar-lo (només) a anglès. Aixi qeu també l’hem apuntat a jocs motrius.

En aquest punt tenim un petit dubte, ja que jocs motrius és de dos dies la setmana, anglès d’un, i em fa l’efecte que 3 dies d’extraescolars quan no ho necessitem és massa. El pla B era apuntar-lo a música, que també és un dia a la setmana i a més quan està amb nosaltres li mola sentir música (és un nen que canta bastant, potser no és suficient com per una extraescolar, i per això vam decantar-nos per l’esport).

Bé, el cas és que ara el tenim apuntat 3 dies a la setmana a extraescolars a la mateixa escola. De forma que en comptes de sortir a les 17h, sortirà a les 18h. A més, vam dir que el pare l’anés a buscar un dia a la setmana.

Jo, seguiré podent sortir a la mateixa hora que fins ara. Així que m’estic buscant extraescolars per mí. 😀

He anat al DIR, que el tinc a 2min de la feina. Les opcions serien:

  • anar de 14h a 15:30h i tornar al despatx fins les 17:30h
    • dimarts: ioguilates (que entenc que junta ioga amb pilates)
    • dimecres: zumba o ioga dir o piscina lliure
    • dijous: D-water (com l’aquagim) o pilates o aprima’t.
    • ((totes comencen a les 14:15h fins els 15 o 15:10h, dutxa i santornemhi))
  • sortir de la feina a les 16h per anar al gimnàs de 16h a 17:30h –>
    • dimats: D-total body (que ni idea que és)
    • dimecres: Zumba / Cul-10
    • dijous: Tonifica’t
    • Totes de 16.15 a 17.10, dutxa i cap al cole. En aquesta opció no hi ha activitats massa motivants, així que podria ser piscina lliure que ja m’agrada.

Anar al CLAROR Can Caralleu també em motiva, però crec que perdré temps en el trasllat fins allà. L’avantatge és que l’entorn és molt maco i el dia que baixi el pare, puc encantar-me llegint o prenent un cafè al parc de l’oreneta o anar al Claror Marítim i encantar-me allà.

Sigui com sigui, em sentiré més tranquila si compro un rellotge que sigui submergible i no emprenyi i que tingui alarma que vibri per fer-me d’avís.

Pro’s de fer piscina lliure: que miraría de fer-la un cop per setmana: llavors sí serà temps PER MÍ.
Con’s de no fer-la: mentalment serà classe, no serà temps per mí. Però a canvi, m’estaré cuidant millor, per tant, em sentiré millor, per tant…

El gran handicap és que la quota no és baixa:

de 13 a 17h — 68€ al mes o 51€ si pago de cop 9 o 12 mesos (pagant 9 mesos no tinc tovallola). Pagant 12 mesos, i considerant que només faria fins a juny (o juliol), estaría pagant 69€.. més que amb quota normal.
Hauria de preguntar si encara fan allò de “congelar” les mensualitats d’estiu si ho demanes.
Es que pagar per avançat sense saber si podré anar regularment o a mig curs deixar d’anar-hi em fa una mica d’angúnia.

Planificant el curs escolar (i les MEVES extraescolars :D )

links a coses d’interès pel menut

Estava navegant per internet, sense un destí massa concret, i de cop, m’he trobat amb tres webs que pot ser interessant mantenir mitjanament localitzades:

  • http://www.scopic.es –> una maqueta ferroviària gran. Hi ha un circuit de tren pels petits (estil el de Castell d’Aro), un museu i fins i tot fan festes infantils (amb tallers i disfrassant al prota de maquinista!)
  • http://wonderfunbcn.com/ –> fan extraescolars d’angles a mode de jugar i participar sempre en anglès, no classe d’anglès. També fan tallers i també deixen el local per fer festes infantils. Hi ha portes obertes de 16.30 a 18.30 els díes 15,17, 21 i 22 de setembre. Està molt a prop de Reina Elisenda
  • http://www.forca3.net –> Sant Feliu de Guixols. Es una escola  de vela que tambe fan casals d’estiu per nens a partir de 5 anys
  • http://www.chroniclebooks.com/titles/kids-teens –> llibres molt macos per nens

i per aquests díes: http://www.festamajorpoblenou.org/programa/

links a coses d’interès pel menut

rabia

Ultimament em fan ràbia moltes actuacions de moltes mamis properes a mi. Les veig amb el seus fills tan ben criats, que fan cas a la primera, que son tan d’admirar, que tothom comenta lo be que es porten, que … i jo miro al meu, que comença a ser un bala perduda.

Molts d’ells, pares exemplars, em diuen que han dialogat amb els nens des de ben petits, que no han cridat mai, que sempre han estat al seu costat, que mai els han hagut de renyar, i que quan han hagut de comptar fins a 3, no han arribat mai més enllà del 2. I jo em miro el que hem fet, i des de petit hem dialogat, hem intentat no cridar, sempre hem estat al seu costat, l’hem acompanyat en les seves pors, i tot i així, he hagut de cridar, he hagut de picar el cul, quan he comptat fins a 3 he arribat al 3 i fins i tot al 4.

Em diuen que el nen se’ns està escapant de les mans perquè li hem deixat fer massa. Em diuen que el nens se’ns està escapant de les mans perquè li hem consentit sempre. Em diuen que el nens se’ns està escapant de les mans perquè no ens hem plantat.
No es veritat. Si estàvem al parc i haviem de marxar, tot i la rebequeria, hem marxat. Quan estava mirant el ipad, si voliem que l’apagués, tot i la rebequeria, l’hem apagat. Si voliem rentar el cap, tot i la rebequeria li hem rentat. I més exemples, però tot i així el nen no fa cas i està molt exigent amb tot.

Els altres, em diuen que com que nosaltres l’hem pegat, ell pega. Que com que nosaltres el cridem, ell crida. Que com que nosaltres l’hem tractat sense respecte, ell ens tracta sense respecte.
Tampoc és cert.Ni l’hem cridat tant, ni l’hem pegat tant, ni l’hem tractat sense respecte.

És un nen que te clar el que vol i que sempre va estirant la corda al límit. Jo he tingut molta paciència amb ell, i en comptes de renyar-lo, li he explicat sempre el que feiem.
Fins fa poc que vaig començar a perdre la paciència: llavors vaig començar a pegar-li al cul. El primer cop es va espantar molt (i jo), i ens vam abraçar. Vaig trigar molt a picar-li el segon, però vam arribar a una espiral odiosa: havia de picar-li el culet massa sovint pel meu gust (no se, potser un cop o dos a la setmana), i tot i així semblava que ell passava del tema. Fins un dia, ja fa temps, que li vaig dir que s’havia acabat, que ja no volia pegar-li més. Però entre ahir i avui ha pogut amb mi. Ha tret una ràbia i una mala llet que m’alucinen, i no se què ha passat…

Quan està molt cansat, es posa insuportable, no fa cas de res, es posa rabiós, pega amb mala llet, i tots els esforços per frenar-lo son inutils. Si son amorosos ell t’aparta amb mala llet i si son greus, es riu. Durant una mil·lèsima de segon fa cara de por, però just després es posa a riure.

i jo ja no se què haig de fer. Perquè no m’agrada el que fa. Ni quan està molt cansat ni quan no ho està. No fa cas i no reacciona a cap cosa que no sigui una amenaça (“vols això, oi? dons fes això”).
Avui, per exemple, ha marxat de la platja tot solet. Li he demanat que vingués (amb dos tons) i s’ha girat i s’ha anat. O.O
Abans d’ahir també ho va fer, i quan vaig arribar a ell li vaig dir, cridant, que no volia que es perdés, que no volia que marxés sol, que què passaría si es perdia, que què faria ell sense mí i què faria jo sense ell… Dos dies després, ja ho havia oblidat.

Avui m’ha passat pel cap que el nen és un reflex nostre. Però què reflexa? Que soc un ogre?

Necessito trobar un nou pou de paciència i un algo que m’ajudi en els moments crítics a reaccionar positivament.
Avui, ara, m’ha sabut molt de greu el que ha passat. Li he dit que vingués a l’habitació a fer la migdiada (hi havia una nena al saló cantant i l’estava molestant -ja que ell li cridava que deixés de cantar). Li he tret el que feia servir de manta, s’ha posat a cridar-me (“mira què has fet!”). L’he anat a agafar, abraçant-lo i posant-lo sobre les meves cames i ell em feia la “culebra”. Així que l’he agafat com un sac de patates i me l’he endut a l’habitació. Al deixar-lo sobre el llit, m’ha fet una patada i no he pogut resistir-me a picar-li (fort) la cama. Ell s’ha rebotat pegant-me de nou i li he pegat de nou… (>.<) i el pare m’ha fet fora i m’he anat. Als 5minuts el nen dormía i jo havia arribat a la conclusió que la propera vegada hauré de dir-li, sèria, que m’ha fet mal, que no m’agraden els nens que fan mal, fer-li un petonet d’adeu i marxar i no tornar-li a parlar.
Però se que tampoc és forma, i també, que la propera vegada tampoc ho pensaré a temps.

E

rabia