De nou… Problemes a la llar

Aquest cop, l’entrada és per endessar idees. Per mi.
La llar ens va de fàbula perque és la que està més a prop de casa l’àvia. Els nanos es veuen ben tractats. Però no crec que cap estigui, el que es diu, feliç d’anar-hi.
Son brusques. Son modernes, però xapades a l’antiga en certes reaccions. Com lo de treure-li el dinar perquè se’l menjava amb les mans i no volia utilitzar els coberts! Com lo de cridar-los quan estan a plena rabieta. Com lo de no deixar-nos passar a la classe. Com lo de dir “i pel cabell, al perruquer”, quan ok, el porta llarg, però no venia a cuento.
Però quan mires als nanos, tots estan contents (potser perquè s’han ressignat a estar junts). No, la veritat és que a les fotos dels nens a l’escola se’ls veu tranquils, contents.

L’any passat, a p1, el nen va trigar a adaptar-se a la llar, i fins a finals d’octubre, principis de novembre, no va anar tranquil a la llar. Poc a poc, anava anant més ressignat, fins que va començar a anar tranquil i entrava ell solet.
Fins a finals d’abril, que va agafar una tirria i no volia anar. Però no volia no volia. Fins al punt que vam pensar que havia passat algo! Quan sortien a passejar, si encaraven cap a la llar, el nen es posava a plorar. Vam deixar-lo a casa un parell de setmanes, i abans de tornar, vam concertar una reunió amb la directora: la profe, ella i jo. I amb mi, va venir (a la bandolera) el nen.
La reunió va anar prou be. Sobretot pel nen. Perque sembla que es va relaxar, va sortir content i aquella setmana ja tornava a la llar content. A elles no els va molar veure’l i menys a la bandolera, per això 😉

Total que comencem p2. I tornem a anar plorant a la llar. Aquest cop, eren drames cada matí, al sortir de casa l’àvia i a l’entrar al cole. La profe em va suggerir que el portés directament des de casa, encara que fos d’hora. Així vaig fer i poooc a poc, moolt lentament, anava veient millores. Fins a la ultima setmana de curs que entrava ell solet, caminant.
Tornant de nadal, va tornar a entrar plorant. I de cop, un dijous al vespre va pujar-li la febre durant la nit. L’endemà no va anar al cole. I dilluns, quan encarava em va fer un plor llastimós que va poder amb mi i el vaig portar cap a casa. Dimarts el mateix, però llavors ja el vaig portar (“estàs bo i al cole t’ho passes be”). I des de llavors, cada dia entra muntant-me un sarau important: “no, no, no”, intenta que no el tregui del cotxe, intenta baixar dels meus braços i tornar al cotxe,… Tinc la sensació que cada vegada fa menys “espectacle”, també que jo el freno (perquè vull que entri tranquil, que allà son massa brusques amb les rabietes, i ell em munta rabietes al matí i no és bo per ell entrar amb aquest estat d’ànim, però tampoc és bo que allargui l’agonia de l’entrada…).
Total que el nen entra amb plors i esforços evidents per no entrar.

I ara ve la directora, i en comptes d’ajudar, vol parlar amb nosaltres. Amb els dos pares! Serà possible!! Què voldrà?
Imagino que serà per dir-nos que som massa tolerants i que ens pren el pèl. A lo qe contestaria que si ho fossim, no estariem aqui, perquè ja no el portariem, no haguessim aguantat els plors de cada mati.
Si, som més flexibles que elles. Li permetem més coses. Bàsicament per relaxar-lo una mica. És un nen!! Ja tindrà temps per créixer i ser adult.
Ok. Potser el deixem massa. Però perquè a nosaltres també ens va be, no confonguem.

Segons ma mare, més que consentir-lo el mimem massa. Coses com portar-lo en braços sempre (que per mi és el mateix que portar-lo en cotxet, a aquesta edad han de començar a caminar, i ni braços ni cotxet; i per mi és mil vegades més cómode anar sense cotxet), que dormi amb nosaltres (aquí els dono una mica la raó; hem d’anar a comprar uns llençols o motivar al nen a anar al seu llit d’alguna altre manera; de tota manera, tampoc li veig una relació taaan evident: l’any passat també dormia amb nosaltres i entrava content, igual que al desembre)…

Total que així estem. De nou amb problemes a la llar.

El que està clar és que hem d’intentar que torni a anar tranquil, o si més no, ressignat.
Com? Potser sí que fent una reunió amb el pare i portant al nen tornariem a repetir el de l’any passat: aconseguir que el nen li perdi la por al cole.

Però aquest any no és por. No se què és, però por no.
I m’ha fet pensar en que al BF em sembla que no fan una gestió de les emocions de forma clara i pedagògica…

Si ens fessin fora, que no crec, què podriem fer? Queden 4-5 mesos.
Una opció seria demanar plaça a Cabrils i pagar-li el que queda fins als 585€ a la montse per estar per ell les tardes.
Una altre, buscar plaça a una altre llar, però em fa pena pels amiguets. A cabrils al menys te a la seva cosineta. I potser entraria també plorant cada dia…
No se, haurem de parlar-ho amb el Pare a veure què diu.

Anuncis
De nou… Problemes a la llar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s