Criança – dies durs

Em sento trista. Ahir va ser un dia dur amb el Marcel, i avui l’he tornat a deixar trist i plorant a la llar.

Respecte de la llar, ja sé que és el que hi ha i acabarem l’any igual.
Elles no entenen que rebent-lo a empentes no cambiarem l’entrada; i jo no entenc la seva reacció com un “per si de cas cola anar a casa l’àvia”, com diuen elles que fa.
Com dic, és un altre novela, aquesta.

Respecte al dia d’ahir, em va acabar d’esgotar!
A l’escola americana, quan els hi vam dir que el nen portava unes setmanes mooolt enmarat, em van dir que de vegades era per sentir-se segurs abans d’agafar impuls. Ahir no podia deixar de pensar-hi.

Perquè portàvem unes quantes setmanes en que el nen sempre estava pendent de mi i del que jo feia i volia estar al meu costat sempre. Així que, si volia que em creiés, ho aprofitava dient-li que jo marxava per tal que em seguís. I em funcionava. Si em picava, el deixava a terra i em girava, i ell venia ràpid a fer-me un petonet.

Però ahir el petit estava complicat. L’etapa de buscar seguretat ha acabat i ha començat la del impuls!!

Tot era desafiaments, no fer gens de cas, riure’s, tot era “no”, volent coses en concret i no permetent canvis,…
Li vaig pegar al cul dos cops de lo impotent que em vaig sentir totes dues vegades… Ja no servia res del que havia estat servint aquelles setmanes i tot era mirar-me i dir-me “no!”. Estava sobrepassada.
I ara em sap greu.

El primer cop es va sentir com ofès i es va enfadar amb mi. El segon cop, que la palmada va ser més forta, va posar una carona, pobret, que em va trencar el cor. Era una cara de no poder-se creure el que estava passant.
Em fa pena, fins i tot, recordar-ho.

Del primer cop, ja ni recordo què va passar. Del segon, sé que en aquell moment no sabia com fer-lo creure.
Tornàvem a casa, s’havia pujat a un mur i estava tirant al terra tot el que trobava. El vaig agafar a coll per marxar, i com que no volia marxar, m’anava picant.
El vaig deixar a terra, em vaig girar enfadada i ell va aprofitar per tornar al mur… El vaig tornar a agafar i va tornar a picar-me. A mig camí, ja em picava amb les dues mans. El vaig deixar a terra, i al dir-li que m’estava fent mal… es va posar a riure!!
Jo … jo ja no sabia com fer-li entendre i li vaig fer la picada al cul amb un “Prou!”.

Com he dit abans, la seva carona era un poema: estava ofès, estava trist, estava incrèdul, estava enfadat, estava dolgut,…
No l’oblidaré pas.

Advertisements
Criança – dies durs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s