1.000 dies després

Diumenge el petit va fer 1.000 dies.
Tenia intenció de celebrar-los, sense festa però sí d’una manera una mica especial, i al final no va poder ser.

Van venir a passar el cap de  setmana les cosinetes, i diumenge, el petit ja estava un pèl complicat. Així que no era plan fer-li una festeta ni res.
El que sí vam fer va ser anar a dinar amb els tiets… però ni això el va “tranquilitzar”. Segons la tieta, podia ser una mica de gelos, perquè ja no feia ni cas a les nenes.

Total que no vam fer res. Be, passar-nos la tarda mig adormits del sofà al llit i viceversa. I de cop vaig adonar-me!

1.000 dies després, vam tornar a passar la nit del lloro. Vaig tornar a mig dormir al sofà mentre el Xavi dormia a dalt al llit. Vam tornar a creuar-nos a les escales de matinada!! Això sí, en comptes de dos, erem 5 !!

Vam estar jugant al joc de les cadires amb els matalassos, el sofà i els 3 petits.

Primer, amb la Jur, que es sentía trista i anyorada de sa mare. Pobreta, no vam poder fer massa per ella… Es volia quedar desperta esperant-la, però no podia ser. Així que vam baixar al sofà a veure la tele. A la poca estona, es va quedar dormida. Vaig esperar una estona llarga abans de moure-la, però arribant al llit, es va despertar i va començar a plorar de nou. Així que vam tornar a baixar al sofà, on es va tornar a dormir.

Jo volia adormir-me, però no tenia lloc al sofà, així que intentava fer-ho a una butaca quan de cop, apareix la Mini… “Tieta, em fa mal la cama”… aix… pujem, li poso la crema i intentem tornar a dormir. “Es que no puuuc!!”. “Has de intentar-ho un altre cop, Mini. Intenta dormir”. Li vaig donar una manteta per si tenia fred, i .. bingo! es va quedar dormida. Em vaig fixar que al llit només estava ella. El nen probablement estaria amb el pare al nostre llit.

Baixo al sofà amb la Jur, em col·loco el millor possible i sento plors a dalt. Ara era el Nen. Un cop callat, i passat el temps prudencial per assegurar-me que ja dormía, vaig tornar a pujar a buscar no-recordo-què. Arribo a l’habitació de la Mini, i em trobo a tothom dormint allà: Mini, Nen i pare!!
No dic res, i marxo de nou cap al sofà. O millor dit: butaca.

El Nen va tornar a despertar-se plorant un cop més. Ni idea de l’hora que devia ser. Només recordo sentir al saló la veu del pare “veus? la mama està aquí baix”. El Nen es va llençar a sobre meu. Pobrissó… em trobava a faltar també 🙂
El pare em va enviar al llit amb el nen, i vam pujar a intentar dormir. Arribem al llit, i sento com la Jur comença a plorar… Es veu que havia detectat el canvi de guardià ejjeje
El pare la va pujar i no sé cóm, la va convèncer per dormir-se, tots dos,  al costat de la Mini.

L’endemà, elles dues i el pare a les 8 ja estàven dansant…  i mentre, el Nen i jo, destrossats per una nit plena de canvis i plors

Advertisements
1.000 dies després

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s