Frederic Mistal Tècnic Eulàlia – un trimestre després

Ja estem a les vacances de Nadal, i tot i que encara no portem un cicle escolar sencer, com que és època de fer balanç, el farem també de l’escola.

Nosaltres voliem entrar a una escola internacional i no vam poder. A partir d’aquí, de tot el que haviem vist, l’escola que ens donava més comfiança va ser el Frederic Mistral. No ens enganyem, a mí no m’acabava de convèncer. Era tot allò que no volia en una escola:
una escola enorme, amb llibres de text des de ben petits, molta (massa) organització (que ho entenc, sent tan gran), amb un anglès pobre, una metodologia que em semblava massa tradicional i unes instal·lacions amb massa formigó.
Anava tranquila (el nen sortiria preparat de l’escola), però no podia dir que m’agradés l’escola.

En un trimestre tampoc no es pot ser massa concluent, però sí que puc dir que ara vaig tranquila i comfiada. L’escola cada cop m’agrada més.

És gran, sí. 6 línies son moltes. Ara al “parvulari” (com diuen ells) son 4 línies a l’edifici del Tibidabo i 2 al de Sarrià. Nosaltres estem al Tibidabo. I no es noten les 4 classes. En el dia a dia no he notat que hi hagués tants nens. Els professors i les monitores de suport saben el nom de tots, nens i pares, saben com dirigir-se a tots, saben si algu necessita ànims per entrar o un dibuix d’un solet,… Suposo que serà com a totes les escoles, i precisament per això m’agrada.
L’únic dia que he notat lo gran que era va ser al recital de nadal. A l’auditori erem només els pares de p3. Erem molts!! I el Marcel ho va notar. Es va posar molt nerviós. Però en comptes de deixar-lo allà, cada cop més trist, a la que va posar-se a plorar, la Raquel va anar a rescatar-lo, el va apartar amb ella a un racó i no el va tornar amb els de la classe fins que el nen va dir-li que ja estava preparat.

El Marcel és dels que, a l’entrar a l’escola, plora cada dia. A la llar l’any passat ja em deien que haviem de fer algo, que no era normal, que haviem d’ajudar-lo a entrar tranquil. A aquest trimestre l’any passat, ja m’havien dit de canviar els hàbits d’arribada. Aquest any, a l’escola, ningú m’ha dit res quan m’han vist portant-lo a coll fins la porta cada dia. Al revés. Els pocs dies que hem arribat caminant, la Roser ens ha animat a seguir caminant fins la porta.
No sé, la sensació és que de debó que cuiden als nens i que si un nen necessita una estona més, ells els hi donen.
Això sí, i parlant d’adaptació, el canvi entre l’època d’adaptació i la normal va ser massa sobtat i es va notar massa. Durant tot el setembre vam poder portar als nens fins dintre de la classe. De cop, a partir d’octubre ja no i haviem de deixar la motxilla a la porta. Pels nens que s’adapten bé, no hi ha problema, però nosaltres haviem agafat una rutina que vam canviar d’un dia per l’altre. Segons com, hagués estat millor deixar la cartera fora a la porta des de bon principi. Res greu, però.

Els nens poden entrar amb alguna joguina, si ho volen. Tenen el protagonista de la setmana que ha de portar una capsa de joguines seves per explicar i compartir amb la resta de la classe.

Metodològicament parlant, tot i que no en sé massa, comparant el que hem fet nosaltres aquest trimestre amb la quantitat de fitxes que han fet les cosines, prefereixo el que hem fet nosaltres. La seva escola, més petita i que treballa amb projectes, han fet fitxes de reconeixement de lletres i xifres ja a p3. Nosaltres, hem fet fitxes, però poquetes.
Per lo que ens van explicar, quan van estar treballant la granja, un cop treballat en format “vivencial” (explicacions, jocs, la visita a la granja,…) llavors agafen la fitxa.
El meu nen encara no m’explica gran cosa del que fan a l’escola, però espero poder veure el tipus de projectes que fan durant el que queda d’any i com de “vivencial” son les explicacions que els donen.
Ens van dir que col·laboren amb parcs i jardins en la cura d’un parc que tenen allà mateix. No sé de què va, però a priori sembla bona cosa: cuidar un jardinet que realment no és nostre.

Paralel·lament, l’escola fomenta la participació en temes culturals des de ben petits a pares i nens. Ens han convidat a un concert, fan recomanacions de lectura per a cada nivell lector, en cada festivitat proposen una pel·lícula per nens grans i una per nens petits (les de nadal: Per a Parvulari i Primària,  The Snowman. Diane Jackson i Jummy T. Murakami. Gran Bretanya, 1982; Per a Secundària i Batxillerat, Plácido. Luis García Berlanga. Espanya, 1961). Em mola perquè no hi ha cap obligació, però alhora estàn mostrant que la cultura hi és allà on vulguis que hi sigui.

De cara als cursos futurs, ens van explicar que cada dos anys fan una selecció de projectes (proposats i organitzats pel mateix professorat) per aplicar a l’escola i fer-la avançar. Aquest any, han introduït tres projectes nous: el Batxibac (o el batxillerat francès), el Jump-Math (o com explicar les matemàtiques de forma que més nens les entenguin) o incidir més amb l’anglès.

Total, que cada cop m’agrada més.

Advertisements
Frederic Mistal Tècnic Eulàlia – un trimestre després

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s