rabia

Ultimament em fan ràbia moltes actuacions de moltes mamis properes a mi. Les veig amb el seus fills tan ben criats, que fan cas a la primera, que son tan d’admirar, que tothom comenta lo be que es porten, que … i jo miro al meu, que comença a ser un bala perduda.

Molts d’ells, pares exemplars, em diuen que han dialogat amb els nens des de ben petits, que no han cridat mai, que sempre han estat al seu costat, que mai els han hagut de renyar, i que quan han hagut de comptar fins a 3, no han arribat mai més enllà del 2. I jo em miro el que hem fet, i des de petit hem dialogat, hem intentat no cridar, sempre hem estat al seu costat, l’hem acompanyat en les seves pors, i tot i així, he hagut de cridar, he hagut de picar el cul, quan he comptat fins a 3 he arribat al 3 i fins i tot al 4.

Em diuen que el nen se’ns està escapant de les mans perquè li hem deixat fer massa. Em diuen que el nens se’ns està escapant de les mans perquè li hem consentit sempre. Em diuen que el nens se’ns està escapant de les mans perquè no ens hem plantat.
No es veritat. Si estàvem al parc i haviem de marxar, tot i la rebequeria, hem marxat. Quan estava mirant el ipad, si voliem que l’apagués, tot i la rebequeria, l’hem apagat. Si voliem rentar el cap, tot i la rebequeria li hem rentat. I més exemples, però tot i així el nen no fa cas i està molt exigent amb tot.

Els altres, em diuen que com que nosaltres l’hem pegat, ell pega. Que com que nosaltres el cridem, ell crida. Que com que nosaltres l’hem tractat sense respecte, ell ens tracta sense respecte.
Tampoc és cert.Ni l’hem cridat tant, ni l’hem pegat tant, ni l’hem tractat sense respecte.

És un nen que te clar el que vol i que sempre va estirant la corda al límit. Jo he tingut molta paciència amb ell, i en comptes de renyar-lo, li he explicat sempre el que feiem.
Fins fa poc que vaig començar a perdre la paciència: llavors vaig començar a pegar-li al cul. El primer cop es va espantar molt (i jo), i ens vam abraçar. Vaig trigar molt a picar-li el segon, però vam arribar a una espiral odiosa: havia de picar-li el culet massa sovint pel meu gust (no se, potser un cop o dos a la setmana), i tot i així semblava que ell passava del tema. Fins un dia, ja fa temps, que li vaig dir que s’havia acabat, que ja no volia pegar-li més. Però entre ahir i avui ha pogut amb mi. Ha tret una ràbia i una mala llet que m’alucinen, i no se què ha passat…

Quan està molt cansat, es posa insuportable, no fa cas de res, es posa rabiós, pega amb mala llet, i tots els esforços per frenar-lo son inutils. Si son amorosos ell t’aparta amb mala llet i si son greus, es riu. Durant una mil·lèsima de segon fa cara de por, però just després es posa a riure.

i jo ja no se què haig de fer. Perquè no m’agrada el que fa. Ni quan està molt cansat ni quan no ho està. No fa cas i no reacciona a cap cosa que no sigui una amenaça (“vols això, oi? dons fes això”).
Avui, per exemple, ha marxat de la platja tot solet. Li he demanat que vingués (amb dos tons) i s’ha girat i s’ha anat. O.O
Abans d’ahir també ho va fer, i quan vaig arribar a ell li vaig dir, cridant, que no volia que es perdés, que no volia que marxés sol, que què passaría si es perdia, que què faria ell sense mí i què faria jo sense ell… Dos dies després, ja ho havia oblidat.

Avui m’ha passat pel cap que el nen és un reflex nostre. Però què reflexa? Que soc un ogre?

Necessito trobar un nou pou de paciència i un algo que m’ajudi en els moments crítics a reaccionar positivament.
Avui, ara, m’ha sabut molt de greu el que ha passat. Li he dit que vingués a l’habitació a fer la migdiada (hi havia una nena al saló cantant i l’estava molestant -ja que ell li cridava que deixés de cantar). Li he tret el que feia servir de manta, s’ha posat a cridar-me (“mira què has fet!”). L’he anat a agafar, abraçant-lo i posant-lo sobre les meves cames i ell em feia la “culebra”. Així que l’he agafat com un sac de patates i me l’he endut a l’habitació. Al deixar-lo sobre el llit, m’ha fet una patada i no he pogut resistir-me a picar-li (fort) la cama. Ell s’ha rebotat pegant-me de nou i li he pegat de nou… (>.<) i el pare m’ha fet fora i m’he anat. Als 5minuts el nen dormía i jo havia arribat a la conclusió que la propera vegada hauré de dir-li, sèria, que m’ha fet mal, que no m’agraden els nens que fan mal, fer-li un petonet d’adeu i marxar i no tornar-li a parlar.
Però se que tampoc és forma, i també, que la propera vegada tampoc ho pensaré a temps.

E

Advertisements
rabia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s