Preparant el viatge d’estiu 2015

Anem tard, però ja comencem a preparar el viatge de l’estiu. Em “toca” encarregar-me de la zona d’euskadi i tres dies.

El principal problema son els nens. Son dos nens als que no els agrada la platja! Així que hem de trobar alternatives que els motivin cada día.

1. Bosque de Oma.
Aqui podem passar

2. BILBAO. ( http://turismo.euskadi.eus/es/circuitos/euskadi-en-familia/aa30-12375/es/ )
. Funicular al monte Artxanda (a prop del pont de Zubiri i a dalt, els jardines de Artxanda i un que diu d’un restaurant “Txacolí Simon” per dalt al que val la pena anar)
. al museu marítim fan tallers, però el més petit és per 4-5anys (i no sé si a l’agost en fan…)
. museu guggenheim : hi ha “guardería” per nens de 2 a 8 anys (màx 1.30h).

3. SAN SEBASTIAN
. Aquarium (petit i car, però amb bastants comentaris +s).

Llocs que la Miren m’ha recomanat:
– poble pesquer de Mundaka.
A ella li agrada molt. Te platja, te port de pescadors, és un poble pintoresc…

– fuenterrabía
– San Juan de Gazteluagatxe
– Zarauz : la platja és molt maca per gran i ample quan és marea baixa, però gairebé sense platja a marea alta. Diu que sovint hi ha forta resaca, però si no, és molt còmode pels nens.
– Gataria: com a poble és molt millor que Zarauz. La miren va sovint a un restaurant que si anem, ens dirà quin és que és molt bo.
– Ondarribia (que està de tornada)
– San Juan de Luz, també al pais vasc francès

– playa de Laida y playa de Laga : dos platjes més maques a la zona d’Urdaibai
– coves de santimamiñe : com les de nerja, molt a prop del bosc d’oma.

HOTELS / CASES RURALS:
– prop de San Sebastian:: http://enbutegi.net/index.htm amb piscina
http://www.nekatur.net/Buscador-alojamientos.aspx?busq=ninios&lang=es-..
– Nekatur: http://www.nekatur.net/casas-rurales-pais-vasco
http://www.artiñanoetxea.com/ te molt bona pinta, però està a tope. (tenen web en català) amb piscina
http://www.escapadarural.com/casas-rurales?l=vizcaya&f=4 cases rurals amb piscina
http://www.gailurretan.com/index.php està a l’altre banda de Bilbao.

http://www.lasaileku.com/  :: està a Bilbao, a la zona de Artxanda

LINKS.
+ aquí hi ha plans i llocs per dormir per la zona d’Urdaibai: http://www.bermeo.eus/1197.html?&L=2
+ http://www.sopuerta-abentura.com/actividades.php un parc de tirolines i ponts penjants, amb circuits desde menors de 4 anys

Anuncis
Preparant el viatge d’estiu 2015

Aquesta setmana és el PROTA

Aquesta setmana el Marcel és el PROTA!!

Feia ja setmanes que, sense dir-ho, tenia ganes que fos el prota. Parlava de que li havia tocat a aquesta noia o aquest altre, i que algun dia seria ell. Així que, quan el Dani em va dir si volíem ser-ho la setmana vinent, li vaig dir que sí.

Què és ser prota a p3?
S’enduen la Balena Marina a casa tot el cap de setmana. I ella els ajuda a fer els preparatius per la setmana següent.
Han de portar un usb amb fotos i alguns videos. Sobretot coses que al nen li agradi comentar. Perquè no serveix de res que digui “aquí estic jo, no sé on ni amb qui”.
Amb algunes d’aquestes fotos, es fa un mural que estarà penjat al costat de la pissarra i tots els nens podran veure i comentar.
També han de portar una capsa amb algunes joguines per compartir amb els companys de classe.
Finalment, la resta son cosetes que fan a classe: el prota és el que va el primer de la fila, és el que posa qui ha vingut i qui no, és el que fa de mà dreta del profe.

Total que divendres anem a l’escola i veig que el nen feia carona de malalt… i sí, després de ser escollit per la Balena Marina, li va pujar la febre. Però bé, una setmana més tard, ara estem sent Prota de la setmana.

Ahir, anant a dormir, estava nerviós. Al preguntar-li si estava nerviós per l’endemà em va dir que sí. Vaig intentar relaxar-lo, i finalment es va dormir. Però aquest matí, no volia sortir del llit. I segur que era de nervis.

En el cotxe hem parlat de ser prota, i se’l veia feliç, tranquil. Però jo sabia que els nervis estaven allà. Volia arribar d’hora, perquè fos tot més tranquil. Però la ronda estava col·lapsada i hem arribat a les 9 en punt!! Jo nerviosa, el nen nerviós, m’ha demanat amunt, i no he pensat en pujar-lo per donar-li ànims i després baixar-lo. He pensat que si el pujava, ja no podria baixar-lo (que encara penso que m’hagués costat). El cas és que no he pogut animar-lo massa, i hem entrat a l’escola plorant de nervis.

Pobre, ara segur que està be, però quan he arribat a casa, i han marxat les presses, m’he adonat del que he tornat a no fer: ajudar-lo a preparar-se per un esdeveniment que el posa nerviós.
Aquest cop, segur que ho fa be, i em queda la festa del 15.maig per fer les coses millor.

Aquesta setmana és el PROTA

preguntant a mamis més experimentades

Vaig preguntar a les mamis de la classe sobre cóm era l’escola amb els nens més grans.
Com que ho tinc amb un whatsapp, i no vull que es perdi, ho transcric aquí:

Eva G: Em pregunta una amiga cóm és el FMistral. Clar, jo li he 
explicat el que veig al parvulari, però m'ha preguntat com és a partir de 1r. 
Les que teniu fills més grans, podrieu dir-me cinc cèntims?

2: Eva la meva filla gran va a 3er i el meu nebot a 1er d'ESO El canvi de 2n a 3er 
de primaria es molt gran, i l'exigència és alta, és quan comencen agafar realment 
hàbits d'estudi, tenen molts deures i Controls per tant han de saber organitzar-se 
i ser responsables I 1er ESO ja és una altra història, l'exigència és molt alta 
però amb una bona base no tenen Pq tenir gaires problemes. 
En general crec que és una bona escola, clar que amb les 
seves coses evident En general els professors són bons però també observo que al 
llarg dels cursos et trobes amb alguns que fallen una mica 
Espero haver-te ajudat

Eva: Si! Merci Neus. Li passo. 
Una pregunta (ja per mi 😅), el canvi és molt radical o pels nens és gradual?

2: Aviam la veritat és que una miqueta, nosaltres ho hem notat 
a nivell de deures Nosaltres el que vam fer és sobretot a l últim trimestre de 
segon, dedicar un temps a adquirir habits També es cert que tenen uns dies per 
fer-los

Eva: 2, moltissimes gràcies!!

3: A hace 2° de primaria , el noto mucho el cambio de 1 a 2
porque es muy activo y tener que estar mas tiempo sentado le cuesta mucho. La 
profesora de primero era muy comprensiva y le ayudo mucho. La profesora de segundo
le exige mucho mas , en este sentido y creo que aun le cuesta en este sentido , me
parece que le entiendo poco.
En el tema de estudios, le gusta mucho lo que hace Hay una asignatura que se llama
medi y le encanta Creo que el mistral tiene un nivel educativo alto
Pero no hay colegios perfectos, cada niño se adapta mejor a un cole o a otro
Elmistral es un cole grande y creo que para niños mas introvertidos es un poco 
dificil, si el niño es extrovertido se adapta mejor
Y en cuanto a los profes . Hay de todo. Los que se imprican mas y los que menos, 
pero eso en todos los coles, supongo

Eva: 3, gracias!!

3: Eva, Espero haberte ayudado 😊

Eva: Mucho. 😊
Yo le decía que por lo que me parecía, iban siendo cada 
vez más exigentes. Me lo habéis confirmado.
Como siempre, la gracia està en que toquen profesores más implicados y empáticos

Si vaig enrera, més enllà de l’any passat i de quan vam començar a buscar escola, el que jo volia era, sobretot, que el nen sortís ben preparat de l’escola. Amb una formació i un bagadge cultural millors que els meus. Però també volia que a l’escola s’ho pasés bé. Que fos un lloc on gaudís, on l’ensenyessin a valorar la cultura i l’educació.
Per tant, d’alguna manera es traduïa en un començament suau, on el nen es fés a l’escola i l’escola al nen, i paulatinament s’anés endurint per acabar a Batxillerat amb un nen responsable, cult i amb ganes de seguir estudiant.

Quan no vam entrar al nostre plaA, jo tenia clar que no arriscaria tota una educació portant al nen a “qualsevol” escola, només per l’anglès.

De fet, a casa mateix, la nostra educació ha estat en aquest sentit: cada cop exigint més. Bé, aquesta ha estat la idea… no sé si ho hem aconseguit, però això ja és una altre qüestió.

Així, en principi, hauria d’estar tranquila. Sempre m’han dit que el mistral no és una escola de fer fora als que van endarrerits, i el fet que vagin exigint cada cop més, és el que s’adapta a la meva forma d’entendre l’educació. Ara bé, el que em fa por és que no sigui paulatí sinó escalonat. Vaja, que de cop i volta s’esperi “x” dels nens, perquè ja tenen l’edad de fer-ho.

 

 

preguntant a mamis més experimentades

reunió amb el professor – post

La reunió va anar bé. Tot i que vaig sortir una mica mosca.

Bàsicament la cosa és que al anar-li oferint opcions al nen des de sempre, hem acostumat que el nen decideixi per ell mateix. I fins aquí, cap problema, però ara, quan ell volia començar a decidir sobre coses que nosaltres no voliem cedir-li, és quan hem xocat. Per això aquest desembre ha estat com ha estat.

Ens va dir que no està malament que el nen aprengui a decidir, però que també ha d’aprendre a fer cas. Si els pares li manem una cosa (“per que sí”), ha d’aprendre que s’ha de fer cas a l’ordre (i no questionar-la).
I aquí és on hem fallat.

És cert que sempre he tingut la sensació que aquest nen és bo, que ens fa cas perquè vol, no perquè nosaltres haguem aconseguit crear-nos un respecte.
Molts cops li demano que faci algo i ho fa. Però la sensació que tinc és que ho fa perquè ell decideix fer-me cas. No per què jo li estigui demanant.

Encara estic païnt la reunió, perquè crec que tenia més missatge ocult: “el nen no us fa cas i encara esteu a temps de canviar això”.

reunió amb el professor – post

Reunió amb el professor – pre

Avui anem a xerrar amb el profe. Per què? bé, dons de criança.

Ell ens va oferir una xerrada per donar-nos recursos de cara a educar ja un nen i no un nadó. El nen te molta tossuderia, i sembla que supera la nostra. Nosaltres mantenim la compostura fins que ja no podem més i ens enfadem.

La cosa és que si li demanem alguna cosa i ell la vol fer, fantàstic. De vegades, inclús si no vol fer-la però entén que l’ha de fer, també, de conya.
El problema ve si ell no vol fer-la i es quadra. Llavors no sabem gestionar-ho.

Per què? perquè ni sèrios ens fa cas quan està plantat. Aquest any hem afegit el recollir les joguines abans de sopar. Bé, ja podeu imaginar que cada día és igual: hem d’acabar amenaçant en arrestar les joguines si no recull. I clar, no és plan.
Ja l’avisem que haurà de recollir, li demanem que reculli quan és l’hora, ens oferim a recollir amb ell, li tornem a demanar (ara, si et plau),… al final ja no saps què més dir-li i com que el veus allà al costat, jugant o fins i tot escampant les joguines en comptes de recollir-les, acabem enfadats.

Espero que ens puguin donar recursos, consells, formules, per no perdre els nervis i no tenir que anar amenaçant sempre.

Reunió amb el professor – pre

Suggeriment o Recomanació ?

El professor de l’escola del petit ens va dir (un día al pare i l’altre a mí) que si voliem podiem quedar un dia amb ell i que ens expliqués recursos i fórmules per a aconseguir que el nen deixés de plantar-nos cara.

El que fa és desafiar-nos. Quan fa coses que estan malament, sap que estan malament. Normalment ho fa quan s’enfada per alguna cosa, que enfadat, decideix portar-se malament.

Nosaltres ja estem acostumats a sortir dels llocs amb un nen plorant -de rabieta- o bé deixar-lo a terra desfogant-se. Vull dir que no som dels que els fa por que el nen s’enfadi. Si que és cert que hem deixat de fer coses per evitar problemes.
Per exemple. Quan sortim de l’escola, el nen està a prop de cansat, i anar sola a comprar amb el nen així, pot acabar amb una cistella plena de coses deixada pel passadis oblidada i marxant amb un nen sota el braç, i no havent comprat res. Total que hem deixat d’anar-hi.
És cert, si no anem, no sabrà mai com comportar-se. Però quan anem a comprar quan no està esgotat la compra es pot fer. Sí, clar, pot ser entremaliat i pot iniciar un joc de fet i amagar ell sol (que acaba d’una manera o altre depèn del dia) o agafar una rabieta perquè no el deixem comprar-se una joguina, però normalment deixa i ajuda un pèl a fer la compra.

Raonar amb ell costa. No és un nen que es concentri en el que li dius. Li pots demanar que faci bondat, que necessitem anar a comprar i que ell ajudi. Dons el més habitual és que quan acabis de pronunciar la paraula “comprar” ell pensi en comprar una joguina o en comprar pa o xocolata i ja deixi d’escoltar-te.
Te 3 anys i escaig. No espero que pugui estar concentrat en una cosa molta estona, ni pretenc que sigui un angelet. Però així com veig que a altres (amb gent amb qui no te la comfiança) els escolta, m’agradaria que ho fes amb mí.

Ara està en plan papallona: no para quiet més d’una estona i gairebé ni això. No és un nen mogut. Però ara m’aixeco a donar la volta a la cadira, ara m’assec amb les cames creuades, ara m’aixeco per asseure’m d’una altre manera, ara m’ha caigut un macarró a terra, ara…

Total, que com que portem mesos igual i no avancem massa, al començar a desafiar-nos, nosaltres vam començar a deixar l’apego per altres moments i pujar el tò. Portem gairebé dos mesos d’amenaces, de plantar-nos (fins que no recullis, no anem a sopar), de confiscar joguines, de picar el cul o de agafar el braç i estirar al nen. Clar que cada cop és millor. Hem deixat de patir certes històries, però no acabem de superar-ho.

Ahir, mirant el trailer de la pel·lícula “Intentamente” de Disney http://youtu.be/uVtN8Xeqj0M vaig recordar que no m’agrada aquesta forma de fer. Que si s’ha de fer puntualment, ok, es fa. Però dos mesos seguits son masses.

Així que, tot i que no sabem si el que ens va dir el professor era un suggeriment o una recomanació, hem decidit demanar-li hora i que ens expliqui com fer-nos-ho.

Suggeriment o Recomanació ?

Frederic Mistal Tècnic Eulàlia – un trimestre després

Ja estem a les vacances de Nadal, i tot i que encara no portem un cicle escolar sencer, com que és època de fer balanç, el farem també de l’escola.

Nosaltres voliem entrar a una escola internacional i no vam poder. A partir d’aquí, de tot el que haviem vist, l’escola que ens donava més comfiança va ser el Frederic Mistral. No ens enganyem, a mí no m’acabava de convèncer. Era tot allò que no volia en una escola:
una escola enorme, amb llibres de text des de ben petits, molta (massa) organització (que ho entenc, sent tan gran), amb un anglès pobre, una metodologia que em semblava massa tradicional i unes instal·lacions amb massa formigó.
Anava tranquila (el nen sortiria preparat de l’escola), però no podia dir que m’agradés l’escola.

En un trimestre tampoc no es pot ser massa concluent, però sí que puc dir que ara vaig tranquila i comfiada. L’escola cada cop m’agrada més.

És gran, sí. 6 línies son moltes. Ara al “parvulari” (com diuen ells) son 4 línies a l’edifici del Tibidabo i 2 al de Sarrià. Nosaltres estem al Tibidabo. I no es noten les 4 classes. En el dia a dia no he notat que hi hagués tants nens. Els professors i les monitores de suport saben el nom de tots, nens i pares, saben com dirigir-se a tots, saben si algu necessita ànims per entrar o un dibuix d’un solet,… Suposo que serà com a totes les escoles, i precisament per això m’agrada.
L’únic dia que he notat lo gran que era va ser al recital de nadal. A l’auditori erem només els pares de p3. Erem molts!! I el Marcel ho va notar. Es va posar molt nerviós. Però en comptes de deixar-lo allà, cada cop més trist, a la que va posar-se a plorar, la Raquel va anar a rescatar-lo, el va apartar amb ella a un racó i no el va tornar amb els de la classe fins que el nen va dir-li que ja estava preparat.

El Marcel és dels que, a l’entrar a l’escola, plora cada dia. A la llar l’any passat ja em deien que haviem de fer algo, que no era normal, que haviem d’ajudar-lo a entrar tranquil. A aquest trimestre l’any passat, ja m’havien dit de canviar els hàbits d’arribada. Aquest any, a l’escola, ningú m’ha dit res quan m’han vist portant-lo a coll fins la porta cada dia. Al revés. Els pocs dies que hem arribat caminant, la Roser ens ha animat a seguir caminant fins la porta.
No sé, la sensació és que de debó que cuiden als nens i que si un nen necessita una estona més, ells els hi donen.
Això sí, i parlant d’adaptació, el canvi entre l’època d’adaptació i la normal va ser massa sobtat i es va notar massa. Durant tot el setembre vam poder portar als nens fins dintre de la classe. De cop, a partir d’octubre ja no i haviem de deixar la motxilla a la porta. Pels nens que s’adapten bé, no hi ha problema, però nosaltres haviem agafat una rutina que vam canviar d’un dia per l’altre. Segons com, hagués estat millor deixar la cartera fora a la porta des de bon principi. Res greu, però.

Els nens poden entrar amb alguna joguina, si ho volen. Tenen el protagonista de la setmana que ha de portar una capsa de joguines seves per explicar i compartir amb la resta de la classe.

Metodològicament parlant, tot i que no en sé massa, comparant el que hem fet nosaltres aquest trimestre amb la quantitat de fitxes que han fet les cosines, prefereixo el que hem fet nosaltres. La seva escola, més petita i que treballa amb projectes, han fet fitxes de reconeixement de lletres i xifres ja a p3. Nosaltres, hem fet fitxes, però poquetes.
Per lo que ens van explicar, quan van estar treballant la granja, un cop treballat en format “vivencial” (explicacions, jocs, la visita a la granja,…) llavors agafen la fitxa.
El meu nen encara no m’explica gran cosa del que fan a l’escola, però espero poder veure el tipus de projectes que fan durant el que queda d’any i com de “vivencial” son les explicacions que els donen.
Ens van dir que col·laboren amb parcs i jardins en la cura d’un parc que tenen allà mateix. No sé de què va, però a priori sembla bona cosa: cuidar un jardinet que realment no és nostre.

Paralel·lament, l’escola fomenta la participació en temes culturals des de ben petits a pares i nens. Ens han convidat a un concert, fan recomanacions de lectura per a cada nivell lector, en cada festivitat proposen una pel·lícula per nens grans i una per nens petits (les de nadal: Per a Parvulari i Primària,  The Snowman. Diane Jackson i Jummy T. Murakami. Gran Bretanya, 1982; Per a Secundària i Batxillerat, Plácido. Luis García Berlanga. Espanya, 1961). Em mola perquè no hi ha cap obligació, però alhora estàn mostrant que la cultura hi és allà on vulguis que hi sigui.

De cara als cursos futurs, ens van explicar que cada dos anys fan una selecció de projectes (proposats i organitzats pel mateix professorat) per aplicar a l’escola i fer-la avançar. Aquest any, han introduït tres projectes nous: el Batxibac (o el batxillerat francès), el Jump-Math (o com explicar les matemàtiques de forma que més nens les entenguin) o incidir més amb l’anglès.

Total, que cada cop m’agrada més.

Frederic Mistal Tècnic Eulàlia – un trimestre després

p3 – segon dilluns.

Son molt petits, i a aquestes edats, no tenen una bona gestió emocional (tot i que cada cop crec que la tenen millor que la nostra).

Avui veia al meu com volia anar sense plorar (fins i tot em deia que avui es quedaria al cole -no gosava dir “tranquil”- i que esperaria a que l’anés a buscar!).

Ha estat buscant fórmules per distreure’s de l’emoció trista que el supera cada dia. Jo el veia que, a punt d’emocionar-se i posar-se a plorar, buscava “canviar de tema”. Em deia que el cotxe estava brut i que l’haviem de netejar; em deia que agafés el paraigües que plovia; em deia que jo l’anés a buscar;… Veient-lo, li donava opcions per fer coses: portar la cartera al seu lloc, anar a veure què muntava el professor, dir-li “hola” a la senyora de la porta,… Però ell volia que el seguís abraçant i no el deixés anar (fa gràcia perquè m’ho fa saber agafant-me l’altre braç i posant-se’l al cul :D)0

Ha arribat fins a l’aula, m’ha acompanyat a posar la cartera al seu lloc, hem vist com muntaven un parquing de joguina i hem anat a veure’l. Tot això amb un equilibri taaaan precari… fins que no ha aguantat.
No se, no crec que avui haguem anat “millor”. Crec que no és bo que es reprimeixi així. Si vol plorar, que plori. Allà estem jo i el professor per acompanyar-lo en la seva tristesa. Al menys això crec, que el professor està per ell durant aquesta estona.

I sé que és una estona, un moment, perquè el que li passa és que es sent MOLT trist quan jo marxo.
No es sent trist per quedar-se a l’escola, el problema és que jo marxo (en dies d’escola, o també dissabte, que vam sortir a sopar i es va quedar amb l’àvia). Per tant, vaig ràpid, li faig un petó ben fort, el professor l’agafa i ens diem adeu (millor dit, li dic adeu), i marxo.
Entenc (vull entendre-ho així) que el profe es queda amb ell fins que arriba algú que plora més que ell i ja no pot seguir estant amb ell.

p3 – segon dilluns.

P3: escola nova – 2n dia

2n dia d’escola.
Aquest mati, mentre el vestiem li hem preguntat si li agradava l’escola gran i ens ha contestat que Sí.
Tenint en compte que pels matins tot és “no”, ha sigut tot un descans sentir aquell “si!”

De camí li anava preguntant per la Sandra i el Dani, i les respostes eren sempre positives.
Anavem amb caravana, i demanàvem als cotxes que s’apartessin “som-hi al cole, som-hi” deia el Marcel.

Acabo de deixar-lo amb el Dani. I si ahir el nen no em deia res mentre plorava enganxat a mi, avui em deia que no marxés.
Ahir era molt complicat separar-lo de mi. Avui, en canvi, quan el Dani l’ha agafat per les aixelles, el Marcel ja ha anat amb ell.

Per una banda, marxar sentint al petit plorar i implorant “no marxis, mama, no marxis” fa molta pena i esgarrapa el cor.
Però veure com es queda “relaxat” amb el professor i que no plora de camí és tranquilitzador.

De camí, m’anava dient que al arribar a l’escola de la muntanya (dona per molt parlar durant 45min de l’escola… 😅) que aparcaria i “ens agafem així” (de la mà), però al arribar no s’ha vist en cor i ha preferit anar a coll. Animalet!

P3: escola nova – 2n dia

Dedicatòria Sanpis

Avui és l’aniversari de la Doro. La seva germana ens ha demanat que la truquem, li enviem una foto o li fem una dedicatòria. 

la veritat és que li faria una dedicatòria, li enviaria una foto o la trucaria. Però no tinc les meves fotos aquí, i he pensat en escriure una dedicatòria, però no per ella, sino una per a totes les del grup. La idea seria fer un escrit-dedicatòria per celebrar que portem ja tota una vida juntes i separades i juntes però mai llunyanes. I que això és per celebrar-ho. 

Ho faria com a final, com a part del regal que va començar amb el cumple de la Marta i que les d’estiu ja ni recordem com a regal d’aniversari. 

La Isa i l’Adri fan festa de cumpleanys, i totes dues han dit que no volen regals. Ok. Pero sé que quan fas una festa, esperes un detall. Per tant, esperaran un detall com a regal. Però jo ja el vaig fer, i fer un 2n detall, com que ho trobo del gènero tonto. Prefereixo mirar de fer aquest escrit, a veure si el puc fer maco. 

Dedicatòria Sanpis